2. DEBAT

Primerament cal recordar el cas que se’ns va plantejar per a començar a debatre, es va iniciar a partir d’una situació que va passar a quart d’ESO, concretament en un IES on hi ha dos professors que manifesten maneres diferents de treballar la interculturalitat. A partir d’aquí, hi ha problemes pel que fa al treball cooperatiu, i cada professor tira per allà on individualment creu convenient. El professor, en Joel, planteja fer un treball a partir d’uns jocs d’Internet que reflecteixen situacions marginals d’immigrants on els alumnes interactuen i s’han de posar a la pell de l’altre. La Berta, l’altra professora, s’escandalitza i creu que fomenta actituds racistes, intolerància i violència; per això, ella no hi participa, i a més parla a esquenes del seu company amb famílies d’alumnes del centre.
A partir d’aquí es comença a debatre donant arguments a favor i en contra pel que fa dos temes: si els jocs fomenten o no la intolerància i el racisme, i també sobre quin dels professors actua més interculturalment.
Hi ha hagut una evolució gràcies als arguments dels companys i també gràcies a les diferents fonts d’informació que hem consultat. La veritat és que durant el debat s’ha vist una bona comunicació, un respecte pels diferents punts de vista, diverses aportacions molt i molt ben fetes i reflexionades, que juntament amb la lectura dels apunts, dels articles proposats i la documentació en general, com s’ha exposat anteriorment, han aconseguit canviar molts dels punts de vista que teníem, i ha permès, al final, arribar a certes conclusions.
A grans trets, la majoria dels companys hem arribat a la conclusió que la naturalesa i adequació dels jocs són en funció de l’ús que se’n fa, de com es programen, de com s’hi reflexiona, de com s’utilitzen i amb quina finalitat. S’ha vist que és molt important tenir una anàlisi del context en què s’aplicaran per a poder transmetre als alumnes el que el professor vol.
Per aquesta raó, hem estat molts els que pensem que qui actua amb una orientació més intercultural és el professor, el Joel, ja que no se n'amaga del problema, sinó que el mostra. Entenc que el que es proposa el Joel és treballar el racisme i la intolerància des d'un punt de vista no freqüentment usat a les aules. Tenint clar que la interculturalitat expressa la relació entre les cultures posant l'èmfasi en l'intercanvi i la coexistència, però sense excloure'n el conflicte, penso que aquesta ha estat la premissa que ha usat. (idea extreta de J . Beltrán, R. Crespo, A. Nicolau i J. Pascual. (2003). Interculturalitat i educació (pàg. 44). Barcelona: UOC).
En canvi, qui prendria en el conflicte un posicionament menys intercultural és la Berta. En comptes de buscar el diàleg, la col.laboració, la línea de centre, etc. O simplement buscar alguna situació alternativa, el que acaba fent és fer pública la seva discrepància a una part de la comunitat educativa, és a dir, als pares (bé, només a aquells que es poden sentir més ofesos, per tal que li donin suport en el seu posicionament personal envers el company).
Tot i això, també s’ha esmentat durant el debat que una altra cosa ben diferent de la idoneïtat de la idea central que ha tingut el Joel, és si ho ha dut a terme correctament i de manera adequada la pràctica. En aquest cas penso que no ha estat així.

Com s’ha explicat en diversos missatges al debat, algunes de les condicions bàsiques del professorat intercultural que hem cregut interessant són aquestes formes d’actuar:
• Prendre consciència i reconèixer l’existència d’actituds excloents i discriminatòries.
• Adonar-se de la transcendència d’aquestes actituds en la producció, manteniment i reproducció de les estructures d’estratificació social vigents.
• Identificar els supòsits, mecanismes i processos mitjançant els quals es pretén explicar, justificar i legitimar determinades actituds i desigualtats socials, precisament en base a la diversitat cultural.
• Esforçar-nos per canviar les actituds generadores dels processos d’exclusió per actituds de compromís i implicació personal.
Així doncs, després de llegir totes les intervencions, trobo interessant i encertada la definició d’enfocament intercultural com a l’orientació que considera que el multiculturalisme ha d’incloure les diferències basades en la religió, l’orientació sexual, els factors socioeconòmics, l’edat, el gènere, les discapacitats físiques i inclòs els nivells d’aculturació i d’assimilació (Sue, Ivey, & Pedersen, 1996). A més, accepta l’existència de múltiples punts de vista, sense judicis de valor, es recolza en el constructivisme social, i postula que les persones construeixen els seus móns a través dels processos socials que contenen els símbols culturals.
Penso que, igual que va dir una companya, els problemes més significatius als que s'enfronta l'escola a l'hora d'entomar l'educació intercultural són (en relació al nostre cas):
• La presència d'individualitats que dins la institució escolar fan reduir a zero l'abstracció, provocant l'evolució de l'escola a través dels individus concrets que la protagonitzen i no del col.lectiu que la composa.
• Els conflictes a l'hora de prendre decisions pedagògiques.

A tall de resum m’agradaria comentar que una bona comunicació, un bon treball en equip, un respecte entre els professors, una bona formació, un abandonament de l’egocentrisme són imprescindibles per a instaurar un treball intercultural. Tal i com es diu al mòdul: “la interculturalitat interpreta la relació entre les cultures posant l'èmfasi en l'intercanvi i en la coexistència, sense excloure'n el conflicte. Les cultures no són ens aïllats, purs i homogenis" (J . Beltrán, R. Crespo, A. Nicolau i J. Pascual. (2003). Interculturalitat i educació (pp 44). Barcelona: UOC). La importància que té el fet d’analitzar la pròpia pràctica, de reconèixer els errors, de buscar un consens, de treballar la interculturalitat de forma col.lectiva i no individual, és quelcom indispensable.